A vegades el centre del mon conflueix en un punt concret i per un espai de temps determinat, un dijous al vespre, per exemple, a una sala d’un teatre amagada més enllà del territori del bar per on s’hi arriba, travessant-lo, per un accés quasi secret com la porta d’un armari antic que al creuar-la et transporta a un món màgic, diferent del que en entrar acabem de deixar enrere, del que és real i al e haurem d’acabar desprès tornant.
És allà, a la
sala petita del Teatreneu, on la Clàudia Hurtado i Macarulla ens va presentar “La
noia de nacre” el seu primer poemari, des de la zona elevada d’un escenari
atrapat entre la cortina de dalt a baix del color de la sang, quasi abraçant-la
pel darrera, i el teixit enfosquit però entregat d’una seixantena de caps d’amics,
familiars, companys, al seu davant. Sota els quatre focus de colors que queien
sobre el seu cap, il·luminant-la.
Aquests últims dies em preguntaven qui
em presentaria el llibre, va dir la Clàudia en començar, però he pensat que qui millor el podia
presentar era jo mateixa. Així va sortir a l’escenari i així va començar el
seu striptease emocional de la presentació del seu llibre i de la presentació d’ella
mateixa, més enllà del que podem saber, podem veure o ens poden explicar de la
Clàudia. En poc més de mitja hora ella, en un to sorprenentment madur i
controlat, bregat segurament en les jams de poesia del bar Cronopios i similars
on va començar a ensenyar la intimitat dels seus poemes, ens va parlar de la
Clàudia, de què és el que sap exactament d’ella mateixa, de què l’ha fet escriure
aquest llibre de poemes i per què i què és el que vol seguir escrivint, de què
l’ha portat fins aquí i cap on vol anar, de què és el que vol viure i com ho
vol fer, més enllà de qualsevol convencionalisme, de com es converteixen els
errors en oportunitats, els patiments en esperança, els camins equivocats en canvis
de direcció.
Acompanyada en
moments puntuals per la guitarra del Javier Jareño, com va dir company de
vespres al Cronopios, que amb la seva complicitat i paraules maques cap a la
Clàudia quan començava o acabava una de les seves cançons La Clàudia tiene una luz especial, va dir, i és molt cert, va fer
de complement perfecte a una presentació que anava creixent en tranquil·la intensitat.
I entre poema i poema, del que abans de llegir explicava la seva gènesi, el seu
per què, i desprès del vídeo del poema que porta el seu nom, la veu de la
Clàudia s’anava fent gran en un discurs no exempt d’al·legats a favor d’aquests
bars que desapareixen esborrats per conceptes de cultura més rentables, i descarnadament
en contra de totes les traves que es pot trobar algú desconegut per poder
publicar i que ella ens pot explicar de primera ma, de la mercantilització d’un
sector editorial cada vegada més venut i amb mínimes oportunitats per qui no
són segons qui. Algú ho havia de dir, i ho va dir així de clar. Em van dir que sóc massa jove, va fer
també esment, potser sense ser prou conscient que l’única rellevància que ha de
tenir això és la disposar d’un llarg camí per endavant i tot el que li queda
per escriure.
I desprès,
obrint-se ja en canal, ens va parlar de l’amor i de la pèrdua, els dos grans
pilars de “La noia de nacre”, l’amor amb tota la seva ambivalència, amb els
seus clarobscurs, amb els seus extrems, i la pèrdua, la pèrdua que hi ha
desprès de l’amor “fes-me escombrar un futur fet miques” i la pèrdua que hi ha
desprès de la mort. La pèrdua de l’amor (a
vegades si estimes de veritat a algú, has de saber-lo deixar marxar, va
dir), la pèrdua del seu avi. L’amor i la pèrdua omplen la major part dels
versos de “La noia de nacre”, i inclús quan s’acosten a les seves vessants més
tristes aconsegueix fer traspuar certa esperança, certa capacitat de poder respirar-ho,
de modelar-ho prou per convertir-ho en lliçó, en experiència necessària per créixer,
per fer-se millor. “Fins a tal punt que
el dolor paga la pena”, posa la contraportada. L’experiència com a vida.
A la presentació
la Clàudia va ser humil, va ser transparent i va ser autèntica, però sobre tot va
ser valenta, i els seus versos també ho són. Valenta d’exposar les seves
emocions en forma de paraules des de l’escenari i en forma de versos escrits en
les pàgines del llibre. I més enllà d’això també s’ha de parlar de generositat,
perquè d’això també n’hi ha molta en el llibre, ben repartida, només cal
llegir-lo: a l’avi, “abraçant-te ben fort
t’oloraria una darrer cop / assegurant-me no perdre cap efímer detall / de la
teva presència,” a l’Alba (la germana) quan estava lluny, “sempre compartim el camí sigil·lós de la
vida / sota el misteri incandescent dels elements / que ens acompanyen”,
als seus amors, que no anomena, en el moment present “què bella ets quan dorms / què jove quan despertes” i als que ja
no hi són “passaré els meus dits pel teu
record / suaument, per no esborrar-lo”, a la gent que pateix, en els dos
últims poemes del llibre “Cap ideal,
creença o religió / valdrà mai una vida / i cap vida hauria de sembrar l’horror”.
He publicat aquest llibre perquè tenia
la necessitat de tancar per poder seguir caminant, va dir també
en una de les seves confessions. Doncs només se li pot dir que segueixi
caminant, en forma de vers o en forma de prosa, perquè té les dos coses més
importants, talent i ganes, i ens ho demostra quan la llegim i ens ho va
demostrar a tots els que vam poder estar en el centre del mon, un dijous al
vespre, en el lloc concret i en l’espai de temps determinat de la presentació
de “La noia de nacre”.
