viernes, 28 de abril de 2017

Miguel Pajares i Aguas de venganza

El proper divendres 5 de maig a les 7 de la tarda a la biblioteca Pare Miquel d'Esplugues de Llobregat. Entrada lliure

viernes, 3 de marzo de 2017

El hombre que quería ser poesía

Adéu Albert


 
Com que aquest matí tots ens hem incorporat a les nostres rutines desprès d'un cap de setmana tant dur, us volia compartir aquesta sensació personal.
I ho volia fer ara, el dia desprès quan probablement començarà el pitjor, perquè crec que ahir l'espai havia de ser més vostre, tot i que jo també vaig voler estar i vaig creure que havia d'estar.
De tot el que m'ha vingut del Juli en la meva vida probablement l'Albert ha estat el millor. I ho dic de veritat, perquè necessito reivindicar-ho encara que sigui així, perquè des de ben al principi els dos vam trobar el nostre espai i vam establir la nostra connexió que ja no requeria de res més, de ningú més, per seguir existint. I potser no ve de tant lluny, però sí que recordo que als 16 anys ja em feia classes de llatí fins aconseguir que l'aprovés (ja sabeu, els problemes genètics dels Macarulla amb els idiomes també arriben al llatí). I potser tampoc hauré compartit amb ell més que un petit percentatge de temps i vivències del que alguns de vosaltres heu compartit, però sí que amb ell vaig viure llargues converses al bar del soterrani de la facultat quan ens trobàvem i jo decidia no anar a classe perquè tenir el privilegi d'escoltar-ho parlar valia més que tot el que es pogués estar impartint a les aules dels pisos de dalt. Converses que desprès vam seguir tenint fora de la universitat, perquè tot i que he de dir que no va ser ell qui em va fer començar a estimar la literatura sí que va ser qui em va fer estimar-la més, o estimar-la amb més passió, això segur que sí. I també compartir amb ell nits a Gràcia, quan el grup es reduïa poc a poc i la seva mirada s'anava desenfocant a glops de voll-damm tot i que la conversa la sabia mantenir intacta, o encara més passionalment lúcida, si és que això pot ser, perquè adquiria aquella màgia que només es dóna quan conflueix el talent desbordat i els principis d'intoxicació etílica. I algunes d'aquelles nits quan encara més tard acabàvem els dos sols i se'm pujava a la moto, la vespa 200, sense casc, és clar, i l'acompanyava a casa, enfilant com podia els carrers ascendents cap a Vallcarca, amb l'Albert oscil·lant i decantant-se amb tot el seu volum cap a la banda dreta per seguir parlant-me a l'orella mentre jo l'escoltava i anava contestant sense deixar de tendir el meu cos cap a l'esquerra, per allò de compensar i mantenir l'equilibri per no acabar els dos a terra (no sé si algú ha provat de portar a l'Albert de paquet en aquestes situacions). I desprès ens acomiadàvem, i és veritat que els comiats amb l'Albert mai eren normals, que eren com dir ho reprenem quan ens tornem a veure.
I ara us vull explicar una altra cosa que té a veure amb aquest últim any. Algú va dir l'altre dia que egoistament s'alegrava dels mesos que havia estat recuperant-se perquè li havia permès compartir moltes coses amb ell. A mi m'ha passat el mateix, egoistament, és clar. Desprès de temps sense saber d'ell, l'any 2008 vaig buscar-lo perquè volia que em fes una ressenya del llibre que jo havia de presentar, ens vam veure algunes tardes a un bar prop de casa seva per parlar-ne i em va fer un escrit al·lucinant que guardo i guardaré sempre (recordareu que llavors acabava de passar en silenci la seva operació de cor). Em va agradar tant aquest text que volia que el presentés ell però fins a tant no vaig arribar (vaig tenir que optar pel pla B, el Marius Carol). En els últims mesos he tornat a ell per una qüestió semblant. Li vaig portar la novel·la (aprofitant que en el seu estat no se'm podia escapar) perquè jo ja començava a dubtar i volia saber què en pensava, amb tot el risc que això suposava perquè ja sabeu que l'Albert podia ser molt tendre però alhora també molt brusc, i que no li tremolaria el pols per dir la veritat. Doncs bé, ell va ser el que em va animar a no defallí i em va parlar amb molta passió i, el més important, em va donar el seu vistiplau, desprès d'un parell de consells que feia que tot encaixés millor i que és clar que vaig incorporar. Endavant, em va dir, m'ha agradat molt (conservo el seu missatge de whatsapp on s'esplaia una mica més). També em va suggerir el text de la contra que portarà la seva signatura. El dia abans que l'Albert morís vaig rebre el mail de l'editorial on em passaven la prova de la novel·la i em deien que en qüestió de setmanes ja es publicava, com si alguna connexió oculta hi hagués en tot això. Ara estic content per la notícia, però em dol molt més no poder-la compartir amb ell.
A banda d'un mestre, l'Albert, era un gran amic, també per a mi, perquè tenia la virtut de saber ser-ho, aquella manera d'estimar fent sentir important a qui té al davant.
Penso que la mort d'un amic, d'algú que estimem, ens debilita i ens empobreix, ens deixa més sols, però per altra banda també ens permet quedar-nos en propietat tot el que ens hagi pogut donar la relació que hem tingut amb ell, fer-ho nostre, incorporar-ho al que ens queda de la vida que hem de seguir vivint. O sigui, que ens pot fer millors. Com segur que és en el cas de l'Albert.
Ànims a tots

viernes, 15 de abril de 2016

Daniel Santiño i "Los crímenes del opio"

El proper dimarts dia 19 d'abril a les 7 de la tarda ens visita a la biblioteca Pare Miquel d'Esplugues de Llobregat el mosso-escriptor Daniel Santiño, autor de la novel·la "Los crímenes del opio", guanyadora del Premi LH Confidencial 2015.
Serà un acte emmarcat en el programa de sessions del Club de lectura de novel·la negra d'Esplugues de Llobregat, però, a banda dels membres del club, l'acte està obert a tothom que vulgui: familiars, amics, companys de feina, coneguts, desconeguts, membres dels cossos de seguretat, psicòpates integrats, psicòpates assassins, etc..
"En ese momento, un agente vomitó por la misma ventana en la que había estado Santino minutos antes. Por el mono de plástico blanco que vestía debía de ser de la Unidad Científica. Segundos después, otro agente de la misma unidad salió corriendo de la casa y, apoyándose en uno de los coches, empezó a boquear como un pez que intenta coger todo el aire que puede". Los crímenes del opio.

martes, 5 de abril de 2016

Quais du Polar

Abril, 2 i 3 del 2016

"Qué más da quién lo ha hecho. Me importa una mierda. Contémoslo en la primera página y pasemos a hablar del ser humano". David Price

http://cultura.elpais.com/cultura/2016/04/03/actualidad/1459687736_957091.html?id_externo_rsoc=FB_CC

viernes, 30 de octubre de 2015

Debat sobre novel·la negra


Molt interessant debat sobre novel·la negra a la biblioteca de la Bòvila, de L'Hospitalet, del personatge heroi a la novel·la policiaca, dels policies d'abans i els policies d'ara, dels conceptes de novel·la negra i novel·la policiaca i les seves interseccions, de la necessitat d'innovar, arriscar-se i superar clichés i, en definitiva, de quatre maneres diverses de concebre-la.

Amb Toni Hill, Josep Camps, Victor del Árbol i Daniel Santiño.

domingo, 28 de junio de 2015

Acte de campanya de maltractament a la gent gran

El passat dia 15 de juny es va celebrar un sensible i emotiu acte a la Factultat Pere Tarrés sobre el maltractament invisible a la gent gran en el marc de la campanya #CampanyaApropTeu.
Aquest acte va servir presentar els contes de la treballadora social i filòloga Carmen Hurtado que ha fet dins el seu treball final de Grau. Els contes "Al fons a la dreta", "Com cada matí" i "Com vells amants", tracten sobre situacions de la vida real que ens podem trovar cada dia (sin ens fixéssim) i relaten amb tendresa però també amb contundència i no exempts de denúncia, el que està passant amb la gent que només pel fet de fer-se grans van quedant apartats de la societat, van tornant-se invisibles. S'han editat 6000 exemplars en versió bilingüe català.castellà.
Al final de l'acte la Companyia Bambú Teatre va fer una representació dels tres contes.
Els contes es poden descarregar a http://www.copc.cat/Canales/Ficha.aspx?IdMenu=e34b0313-d4d8-4d57-a344-5b9e1dff85d2&Cod=e0b60159-a8d3-4d23-941f-7fce21d5c389&Idioma=es-ES

 
 

miércoles, 10 de junio de 2015

Activitats del club de lectura: xerrada amb la Rosa Ribas

El passat divendres dia 29 vam tenir la visita de l'escriptora Rosa Ribas al nostre club de lectura. Pocs dies abans es va fer la posada en común de la seva novel·la escrita a quatre mans "Don de lenguas" i hi havia moltes ganes de de parlar amb ella. Si les visites anteriors de la Sonia Martín, el Rafa Melero i el Carlos Zanón van ser molt enriquidores, amb la Rosa Ribas el nostre club es pot dir que ja s'ha fet gran, tot i comptar amb només 7 mesos de vida. Vam estar parlant dues hores (que podien haver estat més) en les que la sensació, igual que quan llegeixes una de les seves novel·les, va ser que la seva conversa anava guanyant amb interès i intensitat conforme avançava, i que no volies que s'acabés, com quan llegeixes una de les seves novel·les tampoc vols que arribi el final.
De la trobada jo em quedo amb la generositat de la Rosa en les seves respostes, amb tot el que vam aprendre, amb la participació activa dels/de les membres del club i amb la predisposició de la Rosa per tornar a venir l'any vinent. I amb l'anècdota de que a Alemanya hi ha un servei de la policía per assessorar escriptors. Què enrere estem.
Ah, i el sopar-tertúlia de desprès amb el Rafa a l'Avenç, fins que gairebé ens fan fora.
Segur que l'any vinent repetim.

miércoles, 20 de mayo de 2015

L'escriptora Rosa Ribas al club de lectura

El proper divendres dia 29 a les 7 de la tarda a la Biblioteca Para Miquel d'Esplugues

miércoles, 29 de abril de 2015

lunes, 13 de abril de 2015

domingo, 22 de marzo de 2015

Activitats del club de lectura: xerrada amb el Carlos Zanón

Doncs sí, de veritat que va venir el Carlos Zanón al nostre jove club de lectura (que no club de lectura jove) i va ser una molt bona experiencia. En una conversa tranquil·la i amb un públic 100% femení, el Carlos ens va explicar moltes coses sobre el seu procés creatiu, sobre la seva idea de novel·la negra, sobre els seus començaments (impagable la historia de Tarde, mal i nunca i el paquet de macarrons), sobre la seva vessant poética i la relació poesía i novel·la negra. Anem pujant el nivel cada dia que passa. Personalment una experiencia molt enriquidora.
 

domingo, 8 de marzo de 2015

Activitats del club de lectura: I desprès, la Rosa Ribas

La Rosa Ribas és una de les escriptores referents de la novel·la negra actual en aquest país. Nascuda al Prat de Llobregat, viu actualmente a Alemanya. Ha escrit diverses novel·les negres, bona part protagonitzades pel seu personatge la comisària Cornelia Weber-Tejedor. Les seves dues darreres novel·les han estat escrites a quatre mans, amb l'escriptora Alemanya Sabine Hofmann.

Llegirem un dels seus llibres i vindrà a una de les nostres activitats obertes.

Més info: http://www.rosa-ribas.com/es/
 


Activitats del club de lectura: Aviat, el Carlos Zanón

Dimecres dia 11 de març a les 19 h., sessió del club de lectura. Novel·la "Tarde, mal y nunca" del Carlos Zanón.
Dimarts dia 17 de març a les 19 h., xerrada amb l'escriptor Carlos Zanón. Activitat oberta al públic. 
 


Activitats del club de lectura: RAFA MELERO i La ira del fénix

Divendres 20 de febrer es va fer la primera sessió oberta del club de lectura de novel·la negra de la biblioteca Pare Miquel d'Esplugues. Això és una activitat que, tot i pertànyer al club, hi pot participar qui vulgui.  L'escriptor convidat va ser el RAFA MELERO, mosso d'esquadra i escriptor que ha publicat recentment "La ira del Fénix" a l'editorial Playa de Àkaba i que tot just acaba de publicar la seva segona novel·la "La penitencia del alfil" a l'editorial Alrevés (versió catalana en la col·lecció Crims.cat de la mateixa editorial). A banda de parlar de la seva novel·la, entre tots, els que estàvem a la tarima (la Sonia Martín i jo mateix com a coordinador del club), i el públic assistent vam estirar-li de la llengua perquè ens expliqués moltes coses de la seva feina, almenys les que tenen a veure al món de la novel·la negra. I prou que en va parlar. Tota una experiencia tenir-lo al club i haver-ho fet amb tanta amabilitat i predisposició. Ja sap que hi té les portes obertes quan vulgui. Segur que el tornem a veure.
 

Activitats del club de lectura: visita de l'escriptora i fiscal SONIA MARTÍN

El passat dia 17 de febrer vam tenir la visita de la Sonia Martín Alba, la guanyadora del darrer Premi Delta de literatura de dones amb la seva novel·la "Maldita sea". El seu llibre va ser repartit a tots els membres del club en la sessió del mes de noviembre, per la qualcosa hi havia certa expectació per poder parlar amb ella, de la novel·la, de la relació de la seva feina amb l'argument, de la Paula, la protagonista, etc. Tot i tenir moltes activitats previstes (la novel·la del Markaris "Muerte en Estambul", el conte mensual, les pelis) la xerrada amb la Sonia es va menjar pràcticament la totalitat del temps de la sessió. Massa interessant tot el que ens explicava per haver de deixar-ho. La veritat és que va acabar sent un plaer tenir-la.

jueves, 19 de febrero de 2015

Presentació de La ira del Fénix

 

Club de lectura de novel·la negra
Demà divendres a les 7 de la tarda a la biblioteca Pare Miquel d'Esplugues.
Presentació de La ira del Fénix, del Rafa Melero

jueves, 11 de diciembre de 2014

Anònim Venecià, de la companyia Bambú Teatre


Sensacions desprès de veure Anònim venecià de la companyia Bambú Teatre

A vegades els petits tresors es poden trobar en llocs insospitats. Llocs com pot ser un recòndit i petit teatre amagat en un racó dins un pati interior fosc al que s’accedeixi per una porta de ferro que doni a un carreró que acaba morint a una plaça. Amb aquestes indicacions de plànol vell amb la tinta gastada més per l’oblit que per l’ús, probablement no el trobaríem si no ens ho haguessin dit i passaríem de llarg sense adornar-nos mai de la seva existència, com a tanta gent li haurà passat. Però si aconseguim trobar-lo, cal dir que segur no ens farà més rics, però sí que ens enriquirà la nostra part emocional (ànima, esperit, com li vulguem dir) per fer-nos una mica millors del que érem hora i mitja abans.

Em refereixo a un petit tresor com és el muntatge Anònim venecià, de la Carla Torres Danés, que s’ha estat representant per la companyia Bambú Teatre els quatre dissabtes del mes de novembre al teatre Porta 4 de Gràcia, i que es presenta com una obra de petit format que, a banda de la seva proposta artística, mostra el fet distintiu d’estar adaptada a públic amb discapacitat visual i auditiva. Una parella d’actor i actriu sobre un petit escenari de fons negre amb un atrezzo senzill i les dos actrius de llenguatge de signes i audiodescripció que alhora representen l’ànima de cadascun d’ells. La resta és la història i la forma d’explicar-la.

Amb això crec que ja n’hi hauria prou per dedicar-hi una porció tant petita del nostre temps, però desprès d’haver-ho fet el resultat ens fa adonar que les dues vessants del muntatge teatral, l’artística i la d’inclusió social, no només són perfectament compatibles sinó que la seva fusió sobre l’escenari fa que es retro alimenten fins a fer-se millors una a l’altra.

I per què això? Perquè deixant de banda l’evident encert de fer tant accessible aquesta obra a públic al que normalment el teatre no està al seu abast, és la forma com això es fa. Les dues actrius del llenguatge de signes i audiodescripció no es limiten a aquesta tasca d’inclusió sinó que ho fan representant l’ànima de cadascun dels dos personatges que tenen assignat. Així, si ens fixem en les seves expressions i els seus moviments (la proximitat física del públic ho permet) ens adonarem fins a quin punt s’aconsegueix aquesta simbiosi de tal manera que quasi és el mateix seguir la història mirant a l’actor i a l’actriu que a la seva ànima que elles representen, en un joc de reflexes, de paraules, gestos i expressions facials perfectament coordinat. Per què elles mateixes, les dues ànimes, van evolucionant des d’un paper inicial més complementari i que sembla limitat a la funció d’inclusió, agafant protagonisme en la història fins al clímax del final on tot sembla estar a les seves mans. Perquè també actor i actriu fan unes interpretacions dignes i intenses, suportant el pes del dramatisme de la història en un entorn tant a prop del públic i envoltats d’un ínfim decorat. Perquè tot està molt ben conduit, les interpretacions, els diàlegs, els moviments, les coordinacions, les dosis d’intensitat, la contundència del final, introduint també petits tocs trencadors que quasi recorden els girs de modernitat de les adaptacions clàssiques de la companyia La Perla 29: la cançó que sona en algun moment de la representació i la seva reacció escenogràfica, els estudiats canvis de ritme, la forma com es materialitza la relació entre actor i ànima que es pot veure al final. Perquè la història parla de l’amor i la mort, de l’amor que no per desterrat i impossible deixa de ser amor sinó que precisament, tot el contrari, el fa encara més fort, més etern, i que només la certesa de la mort immediata el fa esclatar, tornant-lo visible, real, dramàtic. I per moltes altres coses, per molts detalls que es van pensant quan l’obra s’ha acabat i les hores han anat passant, perquè té la capacitat de transcendir, de calar, d’envair-nos els sentits.

A tot això em referia quan la qualificava com un petit tresor. I podrem passar de llarg i no trobar-lo i segurament així ho farà quasi tothom (així ho haguéssim fet nosaltres si no ens ho haguessin dit), perquè en tot això de l’expressió de l’art no és el que és millor el que més es consumeix, que també aquí hi mana el mercat, els objectius, les inversions i els rendiments. No ho neguem. Però sempre queda l’esperança i el desig de que no tingui perquè ser així, que Anònim venecià de la Carla Torres Danés perduri i transcendeixi, que es faci gran (però no tant que impedeixi veure la coordinació de les expressions i quasi sentir respirar als actors), que prorrogui, que faci bolos o que pugui arribar assentar-se en altres espais, en altres teatres, o les tres coses a l’hora. En qualsevol cas que a els membres de la companyia els serveixi l’experiència per créixer una mica més i afrontar nous reptes en el futur, per fer-se una mica millors, perquè a nosaltres, com a espectadors, aquesta hora i mitja sí que ho ha aconseguit.

Club de lectura (segon dia)

Asesinos sin rostro, de Henning Mankell
seguim a bon ritme

Conte: Perros nocturnos, de Jean Claude Izzo
Peli: Relatos salvajes

Fins el 20 de gener
"Pienso que es bueno que en un relato haya un leve aire de amenaza... Debe haber tensión, una sensación de que algo es inminente"

Raymond Carver

Datos personales