sábado, 14 de octubre de 2017


"Bajo aquella perspectiva, la mesa camilla, entre cuyas enaguas debía latir un brasero, se le antojaba madriguera, útero materno, trinchera desde donde oír sin miedo el rugido de los obuses."

Bibelot / El menor espectáculo del mundo / Félix J. Palma

jueves, 27 de julio de 2017

De la física al Desagüe, del Pere Ponsa

...circulaban a poca velocidad por el carrril central de la autopista,

Óscar se demoraba en accionar el parabrisas...

Estaban llegando a la empresa pero quedaba el tiempo suficiente para seguir con la conversación hasta el final.

En este inicio de la novela el espacio y el tiempo parecen ralentizados. El movimiento es a cámara lenta, parece que el tiempo discurre más lento de lo habitual, y la conversación es lo único que se mueve a velocidad alta. Ruben transmite el desasosiego de la situación.

Espacio y tiempo

En buena parte de la novela, la trama transcurre en un espacio poco amplio, local. nave industrial, polígono, empresa, gimnasio, carretera y autopista, todo está condensado en un espacio pequeño. Densidad de personas y situaciones en un espacio reducido.

Respecto al tiempo, si bien transcurre de forma lineal, hay momentos de flashback en los que se rememora escenarios de dos años antes. En lugar de separar estos intervalos temporales en capítulos distintos, el autor enlaza habitualmente los intervalos pasado-presente de forma continua mientras el lector va leyendo. Así pues, se diluye la frontera pasado-presente, ya que el protagonista Ruben no es capaz de disociar ambos. De hecho, se intuye un problema futuro incierto, de forma que la trama parece que tenga enredado al protagonista en un bucle de espacio y tiempo del que le es difícil salir.

Agujero negro

Bien es sabido que las leyes de la física no son válidas cuando se está cerca de un agujero negro. En varias partes de la novela se aprecia esta singularidad. En primer lugar cuando se habla de lo que le sucedió a Vero dos años antes. Todo se diluye, ya que aunque Ruben intenta explicarnos qué pasó, todo es muy borroso. En segundo lugar el capítulo 19 que empieza Nebot. Ricardo Nebot González. Este capítulo también está más allá del espacio y el tiempo y nos transmite todo el dolor de la quiebra y pérdida de un ser humano. Aquí el autor parece detener el flujo de la novela y nos transmite dicho dolor. En tercer lugar, en una parte muy avanzada de la novela, cuando Ruben decide estacionar el vehículo cerca de un puente de autopista, y parece que no quiere interpretarnos más los hechos y explicarnos la trama, sinó que se aparta a un lado, y deja que el lector se convierta ahora en el centro de lo que está ocurriendo, para que veamos si el lector es capaz de entender y resolver los problemas mejor que el propio Ruben.

Cruce de caminos (encrucijada) y remolino

En la parte avanzada de la novela, se cruzan las tramas, de forma de remolino gigante que hace girar a todos los protagonistas y los empuja hacia el vérticel del remolino, véase la portada del libro que ya muestra esa idea de flujo de personas que van cayendo, y recuerda también la imagen de aquel cuento de Edgar A. Poe: Un descenso al Maelström.

A esa presencia de variables físicas a lo largo de la novela, hay que añadir el detalle técnico preciso: un automatismo, y el final de carrera que indica cuando el motor de una puerta debe pararse. El autor escribe estos detalles de ingeniería de forma precisa. En cambio, al principio de la novela el comportamiento de los protagonistas parece más borroso, los personajes no parecen de 3 dimensiones, parecen en algún momento espectros fantasmales, personajes descritos con cuatro trazos. Más que suficientes, ya que estas líneas no pretenden ser una crítica.

Pere Ponsa Club de lectura de novel·la negra d'Esplugues

sábado, 1 de julio de 2017

I ens quedarem de tu tot el que ens deixes, allò que ja no podrem tocar, però que ningú no ens podrá prendre. I per sempre, patint cadascuna de les teves absències, serem aprenents dels valors que et definien, guardians dels records compartits, hereus de les teves emprentes. I així ens estaràs fent mes dignes, més nobles, millors persones.

viernes, 28 de abril de 2017

Miguel Pajares i Aguas de venganza

El proper divendres 5 de maig a les 7 de la tarda a la biblioteca Pare Miquel d'Esplugues de Llobregat. Entrada lliure

viernes, 3 de marzo de 2017

El hombre que quería ser poesía

Adéu Albert


 
Com que aquest matí tots ens hem incorporat a les nostres rutines desprès d'un cap de setmana tant dur, us volia compartir aquesta sensació personal.
I ho volia fer ara, el dia desprès quan probablement començarà el pitjor, perquè crec que ahir l'espai havia de ser més vostre, tot i que jo també vaig voler estar i vaig creure que havia d'estar.
De tot el que m'ha vingut del Juli en la meva vida probablement l'Albert ha estat el millor. I ho dic de veritat, perquè necessito reivindicar-ho encara que sigui així, perquè des de ben al principi els dos vam trobar el nostre espai i vam establir la nostra connexió que ja no requeria de res més, de ningú més, per seguir existint. I potser no ve de tant lluny, però sí que recordo que als 16 anys ja em feia classes de llatí fins aconseguir que l'aprovés (ja sabeu, els problemes genètics dels Macarulla amb els idiomes també arriben al llatí). I potser tampoc hauré compartit amb ell més que un petit percentatge de temps i vivències del que alguns de vosaltres heu compartit, però sí que amb ell vaig viure llargues converses al bar del soterrani de la facultat quan ens trobàvem i jo decidia no anar a classe perquè tenir el privilegi d'escoltar-ho parlar valia més que tot el que es pogués estar impartint a les aules dels pisos de dalt. Converses que desprès vam seguir tenint fora de la universitat, perquè tot i que he de dir que no va ser ell qui em va fer començar a estimar la literatura sí que va ser qui em va fer estimar-la més, o estimar-la amb més passió, això segur que sí. I també compartir amb ell nits a Gràcia, quan el grup es reduïa poc a poc i la seva mirada s'anava desenfocant a glops de voll-damm tot i que la conversa la sabia mantenir intacta, o encara més passionalment lúcida, si és que això pot ser, perquè adquiria aquella màgia que només es dóna quan conflueix el talent desbordat i els principis d'intoxicació etílica. I algunes d'aquelles nits quan encara més tard acabàvem els dos sols i se'm pujava a la moto, la vespa 200, sense casc, és clar, i l'acompanyava a casa, enfilant com podia els carrers ascendents cap a Vallcarca, amb l'Albert oscil·lant i decantant-se amb tot el seu volum cap a la banda dreta per seguir parlant-me a l'orella mentre jo l'escoltava i anava contestant sense deixar de tendir el meu cos cap a l'esquerra, per allò de compensar i mantenir l'equilibri per no acabar els dos a terra (no sé si algú ha provat de portar a l'Albert de paquet en aquestes situacions). I desprès ens acomiadàvem, i és veritat que els comiats amb l'Albert mai eren normals, que eren com dir ho reprenem quan ens tornem a veure.
I ara us vull explicar una altra cosa que té a veure amb aquest últim any. Algú va dir l'altre dia que egoistament s'alegrava dels mesos que havia estat recuperant-se perquè li havia permès compartir moltes coses amb ell. A mi m'ha passat el mateix, egoistament, és clar. Desprès de temps sense saber d'ell, l'any 2008 vaig buscar-lo perquè volia que em fes una ressenya del llibre que jo havia de presentar, ens vam veure algunes tardes a un bar prop de casa seva per parlar-ne i em va fer un escrit al·lucinant que guardo i guardaré sempre (recordareu que llavors acabava de passar en silenci la seva operació de cor). Em va agradar tant aquest text que volia que el presentés ell però fins a tant no vaig arribar (vaig tenir que optar pel pla B, el Marius Carol). En els últims mesos he tornat a ell per una qüestió semblant. Li vaig portar la novel·la (aprofitant que en el seu estat no se'm podia escapar) perquè jo ja començava a dubtar i volia saber què en pensava, amb tot el risc que això suposava perquè ja sabeu que l'Albert podia ser molt tendre però alhora també molt brusc, i que no li tremolaria el pols per dir la veritat. Doncs bé, ell va ser el que em va animar a no defallí i em va parlar amb molta passió i, el més important, em va donar el seu vistiplau, desprès d'un parell de consells que feia que tot encaixés millor i que és clar que vaig incorporar. Endavant, em va dir, m'ha agradat molt (conservo el seu missatge de whatsapp on s'esplaia una mica més). També em va suggerir el text de la contra que portarà la seva signatura. El dia abans que l'Albert morís vaig rebre el mail de l'editorial on em passaven la prova de la novel·la i em deien que en qüestió de setmanes ja es publicava, com si alguna connexió oculta hi hagués en tot això. Ara estic content per la notícia, però em dol molt més no poder-la compartir amb ell.
A banda d'un mestre, l'Albert, era un gran amic, també per a mi, perquè tenia la virtut de saber ser-ho, aquella manera d'estimar fent sentir important a qui té al davant.
Penso que la mort d'un amic, d'algú que estimem, ens debilita i ens empobreix, ens deixa més sols, però per altra banda també ens permet quedar-nos en propietat tot el que ens hagi pogut donar la relació que hem tingut amb ell, fer-ho nostre, incorporar-ho al que ens queda de la vida que hem de seguir vivint. O sigui, que ens pot fer millors. Com segur que és en el cas de l'Albert.
Ànims a tots
"Pienso que es bueno que en un relato haya un leve aire de amenaza... Debe haber tensión, una sensación de que algo es inminente"

Raymond Carver

Archivo del blog

Datos personales