viernes, 12 de marzo de 2010

jueves, 11 de marzo de 2010

Recordatori

http://www.fcmartinenc.cat/web/index.php/noticies/666-el-futbol-club-martinenc-de-dol-per-la-mort-den-juli-macarulla

Ahir al vespre va morir en Juli Macarulla, el que durant molts anys va ser Directiu del F.C. Martinenc i la cara més representativa de la secció de Bàsquet del Club. Un home molt correcte i afable, que tenia el cor robat a tot el món del Bàsquet Català.

En Juli va ser l’impulsor del ressorgiment de la secció del bàsquet al Martinenc. A ell li devem la salut de què gaudeix actualment la secció.

Fa tot just ara un any, la Junta del Martinenc i l’Assemblea de socis/es, el va nomenar per a la Junta D’Honor del Futbol Club Martinenc, càrrec que ha tingut fins al dia d’avui.

La Junta, els socis/es, exjugadors/es i jugadors/es actuals i tècnics volen donar el condol i el més sentit suport en aquests moments a la seva família i tenir un gran record per algú que va estimar molt aquesta entitat.

L’enterrament serà demà dimecres 3 de març, a les 11:30 al Tanatori de les Corts.

miércoles, 3 de marzo de 2010

JULI MACARULLA

Pot ser no és el més adient referir-se als últims tres mesos per parlar avui d’ell, fer esment, en lloc de tota la vida anterior, de temps bons on la mort era tan llunyana que es feia invisible, inofensiva, de moments de la infància, dels dies de platja al Palomares i dels trajectes de l’arrabassada amb el fum dels seus 46 i la banda sonora del carrusel deportivo, diumenges a la tarda, escarxofats dins el 850 vermell parant a qualsevol corba del camí, marejats, per vomitar, i de tot el que ara poguéssim i volguéssim evocar, dels records que d’aquí uns dies tocarà processar i tenir ben a prop per tirar endavant.
Pot ser no és el més adient però és precisament del que vull parlar, d’aquests tres últims mesos justos, del 1 de desembre a l’1 de març, de les habitacions compartides de Sant Pau, de l’entorn hostil dels passadissos d’urgències on se’ns amuntegaven les hores o de l’olor rància i ingrata del sociosanitari, temporal, això sí, així li dèiem i així ha estat al cap i a la fi, de les bates blanques esmunyedisses i brusques, i ineptes, moltes vegades, perquè no dir-ho, i les punxades sobre altres punxades anteriors a les venes massa castigades, de les visions que només ell veia en els pitjors moments, dels bolquers, del mal a tot arreu que quasi mai ens creiem del tot i de l’enorme sol•litut que li queia a sobre estirat en el seu llit articulat quan arribava el moment de marxar per tornar a les nostres vides i deixar-lo una altra vegada sol.
Però precisament a això em vull referir, al que hem viscut i hem compartit, cadascú de nosaltres seguint el programa d’uns torns improvisats, retrobant-nos a soles amb ell i recuperant coses que en els últims anys, quan no passava res dolent, havíem perdut, i és en aquest context aparentment penós, malaltís i ple de mals auguris, de nervis i de falta de son, on ha sortit el millor, on mútuament ens hem donat el que pot ser mai ens havíem donat, on ens hem acostat tant que la contenció i la vergonya s’han acabat fonent si tocava posar-li la cullera a la boca o acompanyar-lo al bany, o donar un petó que ja ni recordàvem, o si en conversa tranquil•la, relaxada, mirant el que hi havia més enllà de la finestra i sense ningú més al voltant ens obríem mútuament fins quasi explicar intimitats, l’escoltaves i t’escoltava sense que importés res més, amb aquest sentit de l’humor seu, una mica negre i amb un punt destraler, incorrecte políticament i quasi sempre fora de to, que solia mantenir a distància a la gent, que aquesta estranya malaltia sense nom o amb tots els noms semblava haver afilat i perfeccionat encara més.
I tot i que em costarà portar al Victor cada dissabte al matí i que ell no aparegui per en lloc, tot i que als menjars familiars estarà buida la seva cadira de president de taula, la més allunyada de la cuina, amb vista, segur que per no tenir-se que aixecar, tot i que ara ens tocarà gestionar aquest immens buit, aquests tres mesos al cap i a la fi, tot i la traïdora celeritat de l’últim moment que no ens ha donat temps quasi ni d’aixecar la ma, com si amb un gest trampós s’hagués saltat allò de la sala d’espera, de la cua de l’embarc, per estalviar-se i sobre tot estalviar-nos massa patiment, aquests tres mesos han estat no un martiri sinó un regal, un espai per compartir i per poder-nos despedir així com ho hem fet, tranquil•la i relaxadament.
"Pienso que es bueno que en un relato haya un leve aire de amenaza... Debe haber tensión, una sensación de que algo es inminente"

Raymond Carver

Datos personales