jueves, 11 de diciembre de 2014

Anònim Venecià, de la companyia Bambú Teatre


Sensacions desprès de veure Anònim venecià de la companyia Bambú Teatre

A vegades els petits tresors es poden trobar en llocs insospitats. Llocs com pot ser un recòndit i petit teatre amagat en un racó dins un pati interior fosc al que s’accedeixi per una porta de ferro que doni a un carreró que acaba morint a una plaça. Amb aquestes indicacions de plànol vell amb la tinta gastada més per l’oblit que per l’ús, probablement no el trobaríem si no ens ho haguessin dit i passaríem de llarg sense adornar-nos mai de la seva existència, com a tanta gent li haurà passat. Però si aconseguim trobar-lo, cal dir que segur no ens farà més rics, però sí que ens enriquirà la nostra part emocional (ànima, esperit, com li vulguem dir) per fer-nos una mica millors del que érem hora i mitja abans.

Em refereixo a un petit tresor com és el muntatge Anònim venecià, de la Carla Torres Danés, que s’ha estat representant per la companyia Bambú Teatre els quatre dissabtes del mes de novembre al teatre Porta 4 de Gràcia, i que es presenta com una obra de petit format que, a banda de la seva proposta artística, mostra el fet distintiu d’estar adaptada a públic amb discapacitat visual i auditiva. Una parella d’actor i actriu sobre un petit escenari de fons negre amb un atrezzo senzill i les dos actrius de llenguatge de signes i audiodescripció que alhora representen l’ànima de cadascun d’ells. La resta és la història i la forma d’explicar-la.

Amb això crec que ja n’hi hauria prou per dedicar-hi una porció tant petita del nostre temps, però desprès d’haver-ho fet el resultat ens fa adonar que les dues vessants del muntatge teatral, l’artística i la d’inclusió social, no només són perfectament compatibles sinó que la seva fusió sobre l’escenari fa que es retro alimenten fins a fer-se millors una a l’altra.

I per què això? Perquè deixant de banda l’evident encert de fer tant accessible aquesta obra a públic al que normalment el teatre no està al seu abast, és la forma com això es fa. Les dues actrius del llenguatge de signes i audiodescripció no es limiten a aquesta tasca d’inclusió sinó que ho fan representant l’ànima de cadascun dels dos personatges que tenen assignat. Així, si ens fixem en les seves expressions i els seus moviments (la proximitat física del públic ho permet) ens adonarem fins a quin punt s’aconsegueix aquesta simbiosi de tal manera que quasi és el mateix seguir la història mirant a l’actor i a l’actriu que a la seva ànima que elles representen, en un joc de reflexes, de paraules, gestos i expressions facials perfectament coordinat. Per què elles mateixes, les dues ànimes, van evolucionant des d’un paper inicial més complementari i que sembla limitat a la funció d’inclusió, agafant protagonisme en la història fins al clímax del final on tot sembla estar a les seves mans. Perquè també actor i actriu fan unes interpretacions dignes i intenses, suportant el pes del dramatisme de la història en un entorn tant a prop del públic i envoltats d’un ínfim decorat. Perquè tot està molt ben conduit, les interpretacions, els diàlegs, els moviments, les coordinacions, les dosis d’intensitat, la contundència del final, introduint també petits tocs trencadors que quasi recorden els girs de modernitat de les adaptacions clàssiques de la companyia La Perla 29: la cançó que sona en algun moment de la representació i la seva reacció escenogràfica, els estudiats canvis de ritme, la forma com es materialitza la relació entre actor i ànima que es pot veure al final. Perquè la història parla de l’amor i la mort, de l’amor que no per desterrat i impossible deixa de ser amor sinó que precisament, tot el contrari, el fa encara més fort, més etern, i que només la certesa de la mort immediata el fa esclatar, tornant-lo visible, real, dramàtic. I per moltes altres coses, per molts detalls que es van pensant quan l’obra s’ha acabat i les hores han anat passant, perquè té la capacitat de transcendir, de calar, d’envair-nos els sentits.

A tot això em referia quan la qualificava com un petit tresor. I podrem passar de llarg i no trobar-lo i segurament així ho farà quasi tothom (així ho haguéssim fet nosaltres si no ens ho haguessin dit), perquè en tot això de l’expressió de l’art no és el que és millor el que més es consumeix, que també aquí hi mana el mercat, els objectius, les inversions i els rendiments. No ho neguem. Però sempre queda l’esperança i el desig de que no tingui perquè ser així, que Anònim venecià de la Carla Torres Danés perduri i transcendeixi, que es faci gran (però no tant que impedeixi veure la coordinació de les expressions i quasi sentir respirar als actors), que prorrogui, que faci bolos o que pugui arribar assentar-se en altres espais, en altres teatres, o les tres coses a l’hora. En qualsevol cas que a els membres de la companyia els serveixi l’experiència per créixer una mica més i afrontar nous reptes en el futur, per fer-se una mica millors, perquè a nosaltres, com a espectadors, aquesta hora i mitja sí que ho ha aconseguit.

Club de lectura (segon dia)

Asesinos sin rostro, de Henning Mankell
seguim a bon ritme

Conte: Perros nocturnos, de Jean Claude Izzo
Peli: Relatos salvajes

Fins el 20 de gener

lunes, 27 de octubre de 2014

Club de lectura (estrena)

Primer llibre del club de lectura de novel·la negra de la biblioteca Pare Miquel d'Esplugues.
Comencem molt bé.
Fins el proper 18 de novembre

martes, 2 de septiembre de 2014

La duda

A vegades convé rellegir-ho:

"La única forma de librarse del martirio de la duda es decidirse de una vez por todas, sin darle más vueltas. Luego sólo hay que enfrentarse a las consecuencias que, por inevitables y por ya no estar en nuestra mano, siempre son mejor que esa corrosión persistente, inacabable, que es la duda".

Pero eso no cuenta. Formas del relámpago.

jueves, 15 de mayo de 2014

Pasar al otro lado,
recorrer el túnel,
con las paredes ensangrentadas de colores.


En algún lloc d'Esplugues

sábado, 19 de abril de 2014

Ressenya de la presentació de Maldita sea

publicada a http://www.elprataldia.com/2014/04/presentacio-del-llibre-maldita-sea.HTML

El passat 8 d'abril, a la sala d'actes del Cèntric Espai Cultural, es va fer la presentació de Maldita sea, l'obra que ha guanyat el VII Concurs de narrativa Delta 2013-2014, un premi literari per a dones que organitzen conjuntament cada dos anys nou ajuntaments del Baix Llobregat. Aquell dia, cap a les 7 de la tarda, en un acte sobri però elegant, s'arribava al final d'un camí inèdit per a la guanyadora d'aquesta edició, Sonia Martín Albà, veïna de Viladecans, doctora en Dret, llicenciada en Criminologia i treballadora de l'Administració de Justícia.

És clar que tant la formació com l'activitat professional de la Sonia han estat determinants a l'hora d'escriure aquesta intensa i ben documentada novel·la negra que ha permès que el Jurat es decantés per ella de forma pràcticament unànime entre la resta d'obres participants. Perquè precisament és aquest aspecte, el tractament del procediment d'investigació d'una sèrie d'assassinats de dones en diferents escenaris de la comarca del Baix Llobregat, un dels punts forts de la novel·la que l'autora recolza en una prosa fresca, clara i atrevida, visualment cinematogràfica que permet afrontar la lectura com si estiguéssim asseguts en el pati de butaques d'una sala de cine, sense poder apartar la vista de la pantalla.

Però no només això fa de Maldita sea una lectura prou recomanable, altres aspectes a destacar que enriqueixen la trama i li donen un notable plus d'originalitat a la història són el ritme vertiginós, l'alternança de veus narratives, els continus salts al passat en el rastreig de pistes per trobar a l'assassí i la definició dels personatges principals, especialment de la Paula, l'agent dels mossos d'esquadra que protagonitza aquesta novel·la i que fa pensar que no ha acabat de separar-se de a l'autora quan s'ha arribat al final.

Tot i que es podria dir que l'escriptura i l'estil de la Sonia encara estar per acabar de madurar (no oblidem que es tracta de la seva primera obra), apunta alt i ho fa segur en aquest gènere en el que ja ha demostrat la seva habilitat sustentada en una activitat professional que segur en endavant nodrirà d'històries potents els seus arguments.

Aquell dia 8, cap a les set de la tarda, s'arribava al final d'un camí però començava un altre per a la Sonia Martín Albà, de la que segur no ha de passar massa temps per tornar a tenir notícies de noves publicacions.

martes, 8 de abril de 2014

Presentació "Maldita Sea", de Sonia Martín Albà

Aquesta tarda a la sala d'actes del Cèntric
Demà ho parlem
 

domingo, 2 de marzo de 2014

EL EJÉRCITO AZUL

http://www.agitadoras.com/marzo%202014/JORDI.htm


Se instalaron en un enorme edificio que hay justo en la entrada de la ciudad. Allí donde terminan los quilómetros de autopista y el paisaje previo de polígonos industriales y nuevas zonas residenciales se humaniza anunciando el final del viaje. Donde las indicaciones alertan de que hay que ir reduciendo la velocidad y el tráfico es espeso como el agua que se agita y se enturbia cuando se acerca a la cresta de las cataratas.
No les hacía falta seguir adelante, aunque si lo hicieran, si mantuvieran la línea recta al divisar los primeros edificios a los dos lados de la avenida, las primeras señales de vida amable en las aceras y la línea de construcciones urbanas en el horizonte, descubrirían una ciudad hospitalaria, una civilización abierta, una cultura integradora y el verdadero significado de la convivencia. Descubrirían lo que tanto se afanaban en esconder para pregonar lo contrario. Por eso prefirieron quedarse al margen porque ese era su cometido, llenar un recinto de los pocos fieles que estando apretados parecerían más numerosos, convocar a los medios para multiplicar imágenes y mensajes, repartir banderas azules que no debían estar quietas y vitorear los anuncios de futuras cruzadas que dispensarían sus líderes desde el estrado, con las primeras notas de su himno profiriéndose en la megafonía.

Así lo hicieron. Sus contactos locales, tan afines a sus criterios, les esperaban a la puertas y desviaron a la derecha los destacamentos para desplegar su centro de operaciones con la mayor parte de sus generales que habían sido movilizados para su planificada demostración de fuerza. Se quedaron a las afueras, con el territorio disidente al alcance de su fuego pero con línea directa a la salida por si de pronto había que levantarlo todo y salir huyendo, como suelen hacer los ejércitos invasores que no acaban de dar el paso todavía, pero que amenazan con hacerlo.
Era sábado por la mañana cuando pasé junto a su campamento sin recordar que estaban allí parapetados desde el día de antes (algo había oído en las noticias) en uno de esos generosos pero muy esporádicos paseos matinales que le concedo a mi perro. Pasé de largo. Recuerdo que había llovido por la noche y el suelo estaba mojado. El cielo, todavía encapotado, anunciaba un empeoramiento climático a partir del mediodía, más lluvias que aunque muy localizadas podían ser intensas. Hacía algo de frío y por eso tampoco había demasiada gente por la calle, al menos no la que solía haber por allí los fines de semana.

Horas después, mientras comíamos en casa, pusimos las noticias y vimos fragmentos de sus enardecidas arengas en pleno acto, convenientemente aclamadas cuanto más bélicas se tornaban sus proclamas, como más envenenados salían expulsados los dardos de sus cerbatanas. Sus contactos locales, representantes en el territorio, delegaciones establecidas, o como quiera que puedan llamarse, eran los que más estiraban sus cuellos cuando se disparaban los flashes de las fotos y los que más gasolina derramaban en la fogosidad de sus discursos, como suele pasar en los ejércitos invasores cuando, tras la última batalla, una previsible victoria en el arrasado campo de batalla les daría a ellos el mejor de los destinos. Los enmudecimos a todos con el mando a distancia y seguimos comiendo.

Ya de noche apagué mi portátil y crucé el comedor en dirección a la cocina. Mi perro dormía en su capazo y mi hijo, tumbado en el sofá y a oscuras, veía en el televisor una serie americana. Le pregunté que estaba viendo y me explicó en apenas un minuto el argumento. Una serie de naves extraterrestres se habían posado en el cielo sobre las principales ciudades del mundo y se presentaban ante los habitantes de la tierra como seres amigables que querían compartir su avanzada tecnología desplegando todo tipo de estrategias seductoras para engañarlos y después llevar a cabo sus verdaderas intenciones, que no eran otras que hacer de la tierra su fuente de alimento. Sólo unos pocos grupos subversivos parecían darse cuenta y se organizaban en la clandestinidad para revelarse. Porque los visitantes son malos, me dijo mi hijo sin apartar los ojos de la pantalla. Le expliqué que cuando tenía su edad ya había visto una versión antigua de esa serie. Aquella en que los atractivos seres que venían de afuera, cuando no los veía nadie, se tragaban ratones enteros o se arrancaban el disfraz para descubrir al espectador (que no a los habitantes de la tierra) su verdadero aspecto de lagarto. Me miró como si le hablara en chino, quizá en esta versión moderna su forma de mostrar su verdadera condición malvada se hubiera sofisticado.
Al día siguiente, domingo, volví a pasar por la zona del campamento y estaba vacío. Se habían marchado, habían cumplido su objetivo y se fueron por donde dos días antes habían venido. En el enorme edificio y sus inmediaciones ya no quedaba más rastro que algunas pancartas pendientes de descolgar y esas muestras de orden desatinado que dejan las fugas que se hacen con precipitación, las huidas frías que no requieren de la formalidad de las despedidas. Recuerdo que hacía sol y que si tenía que volver a llover no parecía que tuviera que hacerlo en unos días, aunque todavía quedaban charcos en el suelo. Las aceras se habían llenado otra vez de los paseantes habituales y la vida tranquila volvía a conquistar el espacio ensombrecido por los cielos grises y las amenazas de los dos días anteriores. Se habían marchado como si nunca hubieran estado allí, pero sabían el camino y en cualquier momento podían volver, como vuelven los ejércitos enemigos que se saben más poderosos que su adversario. 

miércoles, 12 de febrero de 2014

L'Afer Whitstone, del Carles Estrada

Demà dijous dia 13 presentem la primera novel·la del Carles Estrada, l'Afer Whitestone, a les 7 de la tarda a la llibreria Drac del Prat de Llobregat.

Londres, 1966. Un jove periodista surt a prendre l'aire a les sis del matí al voltant del llac Whitestone, desprès de passar una nit de desfase en la festa de cap d'any de casa d'un amic. En el seu passeig troba el cadáver d'una noia en un banc al costat del llac i se l'emporta. Un cadáver que resulta no estar tant mort. Així comença l'Afer Whitestone una novel·la de prosa directa, ágil i fresca, d'alta intensitat narrativa i sense concesions a la descripció i als mecanismes poètics, un plantejament quasi cinematogràfic en el que la trama es desdobla en dos plànols superposats, el real i el fantàstic que es barrejen constantment. Entre un bon grapat de personatges secundaris que habiten tant un com l'altre plànol, trobem a la parella protagonista, el Paul, un tipus amant de la bona vida i dels seus excesos, amb tendències masclistes i amb un taranna covard, amant del fútbol anglés i en concret del Fulham, els seu equip del cor, i la Sirke, l'enigmàtica noia que parla una llengua extranya i que arrossega al Paul a les derives fantàstiques de la trama, que seran el blanc d'una persecució que els portarà a viure un seguit d'aventures amb la sensació permanent de que tenen als seus botxins molt, molt a prop. Com a lectors, ens veiem també arrossegats a acompanyar-los en tot moment, agafats de la ma del Paul i veient pels seus ulls mentre gaudim del seu àcid sentit de l'humor i alhora que, com ell, no podem apartar la mirada de la Sirke.

 Sense dubte una proposta literaria original, innovadora i interessant.

https://www.facebook.com/groups/203373853170169/?fref=ts

miércoles, 8 de enero de 2014

......Como la respuesta a la pregunta de si locura y maldad son dos cosas distintas o si, simplemente, habremos decidido llamar locura a los casos en que no entendemos la finalidad de la destrucción. Somos capaces de entender que alguien suelte una bomba atómica sobre una ciudad llena de civiles inocentes, pero no que otros se dediquen a acuchillar prostitutas portadoras de enfermedades y de decadencia en los barrios bajos de Londres. Por eso lo primero recibe el nombre de realismo y lo segundo, el de locura....


El muñeco de nieve, Jo Nesbo
"Pienso que es bueno que en un relato haya un leve aire de amenaza... Debe haber tensión, una sensación de que algo es inminente"

Raymond Carver

Archivo del blog

Datos personales